Fa fred, però navegam.
Damunt la sorra trepitjam
sonors vidres de vaixells estrellats,
eriços, com noltros, exiliats del mar.
Com molins de pipes
que creixen a un estany,
flors que s'aufeguen
però ho volen i accepten.
Allà que anam, més lluny,
més enfora
de les cases d'ombres,
ens du el vent i ens crida:
“la seva mà, la sents?”
I es divisa un refugi
on hi cabem tots dos,
ella em dona les instruccions:
“puja per quí, peu per allà”,
jo no dic res del fred que fa.
Els núvols pinten bigots al cel,
ara ja els veim, ara ja estem
seguts tan quiets, tan innocents
al búnker mirant-mos,
sentint el vent,
les gavines baixen, el meu cor a cent,
els gira-sols, que cercaven el sol,
ara se'm giren, de sobte tot,
i l'aigua em mira, i el verd també,
i a l'ànima m'han fet
profundes arrels.
No hay comentarios:
Publicar un comentario