Una roca cualquiera

En lo más profundo,

cubierta de roca,

reposan mi boca

y mi yo mudo.

Viaje al corazón del pecho oprimido

por el peso del mundo,

con venas de magma

y palabras de enigma.

Sepultado por temores,

toneladas de mineral,

mi silencio cruje

bajo presión descomunal.

Palabras de amor,

caviladas lustros,

esperan el temblor

para romper el pulcro.

Roca, sólo son

palabras aplastadas

con formas de fuego

y lágrima diamantina.

Roca, son sólo

recuerdos puros,

deseos seguros,

propósitos sólidos.

Fantasías de cera,

cuerpos fundidos,

volcanes congelados,

grafito y carbono.

Inescrutable ruido humano

calla a los cimientos:

el amor olvidado,

omnipresente el miedo.

El día que erupte mi voz,

temblará la Tierra:

ni yo soy el centro del mundo,

ni tú una roca cualquiera.

Peces

Et construiria.

Si estigués ben fet, si no fós proscrit.

Et faria de peces noves.

T'esbucaria.

Te tornaria a començar,

com es torna a començar

una muntanya conquerida

per un camí equivocat.

Et posaria peces d'altres,

que no són teves,

però que m'agraden.

Et posaria, per exemple,

uns ulls que em mirassin.

No s'últim model,

bastarien es que ja duies fa uns anys,

que pareixien romputs de sempre mirar es mateix lloc,

sa casa que jo era per a tu.

Et construiria, tota de nova.

Et posaria una mica més de ràbia,

de sa que serveix per canviar el món,

et pujaria es volum de sa teva veu

per maleir es qui deixen morir nins al mar.

Et construiria, si estigués ben fet,

si no fós proscrit,

si no fós una maleïda eugenèsia mal dita romàntica.

T'esbucaria sa vergonya i et cosiria ales

per a que fugissis de jo, més ràpid,

i assaborissis aires de llibertat,

sense homes presos de ses seves creacions.

Si estigués bé edificar-te,

series sa meva Frankenstein.

Començaria per sa meva costella torta,

sa de mirar sempre cap a terra.

Ho faria si no fós delicte contra sa llibertat.

Si no pogués sofrir ses teves peces rovellades.

Si no t'estimàs, ho faria.
A qui vull enganar? Pura fantasia.